La dona dels pans, és una ruta que intenta cercar al llarg d’un recorregut, els elements, colors -tons ocres- que van inspirar la paleta de Picasso en el seu pas per Gósol el 1906.

L’encontre amb el paisatge - tant a Gósol, com a Horta de Sant Joan- posa en evidència com per l’artista foren d’important ambdós llocs, els rastres dels colors són impregnats en tota la seva producció, ja sigui o no que es tracti de pintures de paisatge.

La dona dels pans, pren com a punt de partida l’escaneig per colorimetria de l’obra “La dona dels pans”, un dels molts retrats que li va fer a la primera companya de l’artista, Fernande Olivier. Escaneig, que serveix per crear-ne noves pintures. L’una per dislocació o deconstrucció pictòrica, una desmembració de formes i colors, que són expandits i portats a suport digital, un pintar sense pintar, on es va construint un nou quadre -o el que sigui- fet a partir dels noms de desmembració física, figura esquerra, figura part dreta, nas, ull dret, ull esquerre… - com una llista de la compra o literària a la manera de les interminables llistes de George Perec- i per inversió del fons, o el que és sempre subordinat, a la figura. Però que tal vegada i alhora ens podria recordar també un pas més enllà del procés deconstructiu picassià, en endinsar-se en el període cubista, diuen que Gósol es troba en aquesta llinda, entre els períodes blau i rosa i aquell estil nou que seria conegut després com a cubisme.

D'altra banda, se’n crea una nova pintura en el mateix paisatge, en la trobada amb aquests colors en directe, pintura que ens porta de l’artifici pictòric esgotat i carrincló, al món real, i a un desig sempre present de deixar, d’abandonar la sala d’exposicions i sortir-ne fora.

La dona dels pans, és també un encontre no absent de fricció amb aquest gran mite de Picasso, el del geni masculinitzat i misogin, l’estereotip d’artista geni, home i jove, i com alhora va utilitzar tantes dones, Fernande Olivier fou la primera, però n’hi hagué tantes altres, Eva Gouel, Olga Khokhlova, Marie-Thérèse Walter, Dora Maar, Françoise Gilot i

Jacqueline Roque, per això, i de manera crítica -i no perquè sí- l’obra elegida per a fer-ne aquestes peces és la de la dona dels pans, un retrat d’aquesta primera dona Fernande, en el seu temps de pobresa, i d’artista desconegut.

Però també del marxandatge que s'ha fet de tota la seva obra, d’aquesta història de l’art tan vinculada als poders, o del que en representa per a l'art contemporani, que el mira sempre, s’intueix, amb cert recel, perquè poc o res té a veure amb l’art actual; el mateix que en té l'artista que fa aquestes peces -que tot i sentir-se impregnada de paisatge- mira Picasso amb incomoditat, en aquesta descomposició digital de colors, desmembració i deconstrucció, o amb aquestes seudopintures allunyades de l’artifici pictòric, camuflades, camaleòniques, integrades de manera abstracta i efímera dins el mateix paisatge.

​